Com volen que ens fem una idea del que passa?

Posted on December 11th, 2009 by joan and tagged , , , , .
joan's picture

Avui el presentador de canal 3/24, en connexió amb TV3, ha dit, quan parlava de la fusió de quatre caixes catalanes, que els 500 milions d'euros que rebrien de fons públics, o sigui nostres, via FROB (fons de reorganització bancària) eren per "costejar les despeses de la fusió". I ja està. I s'ha quedat tant ample...
 
I jo em pregunto, és per això què volem periodistes? És això, per a transcriure comunicats oficials de les parts implicades, el que ensenyen a les facultats de periodisme. No hi ha ningú, a la redacció d'informatius, especialitzat en temes econòmics que hagi volgut / pogut revisar la notícia per esmenar aquesta begenada? Sembla que no, que el sou que cobren els periodistes de la nostra televisió pública és només per posar-se la corbata i llegir papers sense entendre el que diuen.
 
Per començar caldria entendre per què es fusionen les caixes. Segons elles mateixes (en una versió transcrita sense cap esperit crític pels nostres mitjans de desinformació) per guanyar competitivitat, afrontar reptes futurs, etc. etc. S'ho empassa algú, això? I algú s'empassa que aquestes raons, genèriques, poc informatives i que eren vigents des de sempre, hagi pogut provocar el procés de fusions massives de caixes que estem observant a la península? Si, els periodistes d'informatius s'ho empassen.
 
Però quina és la veritable raó que motiva les fusions? Doncs ni més ni menys que evitar la fallida a la que es veurien abocats si no reben els diners públics del FROB. Si si, no s'escandalitza ningú perquè haguem de salvar amb diners públics a entitats que, quan als particulars ens van mal dades, no tenen cap mirament per embargar-nos els nostres bens?
 
I com és que les caixes, o en general el sistema bancari espanyol, està en fallida tècnica? Bueno, doncs perquè per poder donar tots els préstecs que ens van donar per comprar cases, per comprar terrenys, per edificar, per inflar la bombolla immobiliària, en definitiva, aquestes entitats de crèdit van haver de demanar diners a l'exterior (Alemanya, etc.). I aquests diners els van demanar a curt termini, i els han de tornar ara, en els propers anys. Quin és el problema?
 
Els problemes son diversos. El primer i més important és que abans, per tornar un crèdit, en demanaven un de més gros. Passava com amb molts particulars, que per pagar la targeta usen diners d'un préstec personal, etc. Però quan al 2008 el sistema financer va colapsar i l'aixeta del crèdit basat en fum es va tancar, es van quedar sense poder fer més grossa, la seva bombolla. I és quan, a la tardor del 2008, el govern espanyol els va concedir fons públics per valor de 250.000 milions d'euros (més de 250 vegades el que la ONU demana per acabar amb la gana provocada per la sequera a l'Àfrica Oriental) perquè poguessin fer front a les obligacions de pagament més immediat... Si, ja sé que el govern va dir, i els nostres inefables mitjans de comunicació van corejar, que els diners eren per donar liquiditat i que els particulars i les empreses tinguessin accès al crèdit. Però un any després ja hem confirmat que això era fals, i fins en Montoro, el cap d'economia del PP, ha reconegut que ells van votar a favor de la mesura sabent que els diners no eren pel que se'ns va dir als ciudadans, sinó pel que jo he escrit ara.
 
Però no acaben aquí els problemes de la banca. Resulta que amb la crisi del sistema (capitalista) que estem patint, les empreses que fan fallida, i els particulars que es queden sense feina, no tornen els crèdits que les caixes els havien atorgat. I aquest increment de la morositat planteja dos problemes suplementaris: per una banda les caixes deixen d'ingressar les quotes mensuals d'una part dels seus clients, però, el que és molt pitjor, es veuen obligats a provisionar una part del crèdit concedit al Banc d'Espanya, és a dir, han de donar uns diners que no tenen (i això que el Banc d'Espanya ha modificat, a pilota passada, la normativa, fent-la més laxa, per no provocar la fallida de les entitats però, de retruc, augmentant els riscos futurs que, no en tinc cap dubte, pagarem els de sempre, com fins ara, com tota la vida...
 
I, per acabar-ho d'adobar, quan el banc preten executar les garanties dels crèdits, bens immobles en molts casos, troben un escull més: aquests bens avui en dia es venen a un preu molt inferior al que "suposadament" estan taxats. Total, que el banc ha d'assumir pèrdues per cada hipoteca executada...
 
Tot això que he explicat no és difícil de saber per qualsevol professional de l'economia (ho sé fins i tot jo, que no ho soc...). Així doncs, com és que els periodistes ens mostren la informació tant deformada que qualsevol versemblança amb la realitat és pura coincidència? Com es pot formar una idea de la realitat la ciutadania quan està tant grollerament manipulada? Ens extranya la passivitat de la gent? El desencant provocat per la consciència de què ens prenen el pèl de forma reiterada?
 
Jo no escric aquest article perquè em sorprengui tot això. Ja fa massa temps que m'afeito i estic al cas, però ho faig amb l'esperança de contribuir, amb un granet més de sorra, a fer compressible el que, per molta gent de carrer, és incomprensible. Per fer entendre com funcionen els fils amb els que els titellaires ens fan moure a la seva conveniència...

Comments

He rebut un comentari via

joan's picture

He rebut un comentari via mail, que reprodueixo amb la meva resposta:
 
"Doncs a mi el tio de l'oficina de caixa catalunya de Llavorsí em va dir que els diners públics que rebrien servirien bàsicament per pagar les indemnitzacions dels treballadors que fotran al carrer, i per saldar deutes. M'estalvio comentaris d'això de les indemnitzacions"
 
Jo ja fa temps he arribat a la conclusió que els treballadors de les caixes son casi tant rucs com ho som la gent d'a peu, en temes econòmics...  (pd.: aquest oficinista no se li ha acudit pensar que només amb la venda o l'estalvi de lloguer de totes les oficines que tanquen (200), ja paguen, de sobres, els costos dels acomiadaments, que tampoc son tant alts perquè son pre-jubilacions i mandangues d'aquestes).
 
Però si no tinguéssim en compte això:
 
Els 500 milions d'euros = 500.000.000€
 
Un acomiadament, com a màxim, que no arribarà, sortiria per 45 dies per any treballat, posa per 4.000€ / any
 
Dividim: 500.000.000/ 4.000 = 125.000 anys indemnitzables
 
Suposem una antiguitat mitjana de 30 anys (torno a ser generós):
 
125.000 anys / 30 anys / treballador = 4.167 treballadors
 
Tenint en compte que aquesta fusió farà que la plantilla es redueixi de 4.500 a 4.000 treballadors, ja veus que l'argument del oficinista de Llavorsí no se sosté (li podries regalar una calculadora dels xinos, i explicar-li com fer-la anar).

Comment by joan on Dec 12th, 2009 at 2:32 pm

Post new comment

CAPTCHA
This question is for testing whether you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.
9 + = 11
Solve this math question and enter the solution with digits. E.g. for "two plus four = ?" enter "6".
Google
 
A Internet | A bombolla