bombollaimmobiliaria.com

Font: Ácratas.net

Los estados occidentales están tocados, sus deudas soberanas puestas en entredicho, por haber respaldado como kamikazes a la banca en su crisis usuraria. Tras las quiebras de miles de bancos en todo el mundo, le llega, pues, el turno a los estados. Grecia es, de los pertenecientes a la Unión Europea Económica y Monetaria, el primero en quebrar. Porque eso es precisamente lo que le ha sucedido: que ha suspendido pagos y que el resto de estados europeos ha salido en su defensa para hacer frente a los acreedores, siempre y cuando Grecia pierda definitivamente su soberanía política y económica a favor de Bruselas. Si el problema fuera sólo Grecia, con una aportación al PIB europeo de sólo el 2,6%, la crisis se
resolvería con relativa facilidad. Pero es que, inmediatamente detrás, ya están quebrando (¿es que no oís el crepitar de vuestros propios huesos?) Irlanda (2% PIB europeo), Portugal (1,8%) y (esto sí que es grave, no sólo para nosotros, sino para Europa) España (11,2% PIB europeo). En total suman el 17,6% del PIB europeo, y con eso no puede la Unión, que será arrastrada detrás de los PIGS.

I tot plegat fa, malgrat la borsa ens digui que res ha canviat, que el nostre rànking dins els països que estan fatal sigui aquest segons el financial times.

És important fixar-se amb la columna "net external assets" que és el deute extern net, molt determinant per fixar el risc (cal dir que ja hem depassat el 100% a hores d'ara, ja que les dades d'aquest rànking són de l'any passat).

El balanç económic de totes les empreses nacionals és negatiu, d'aquí ve l'endeutament general. És a dir, cada any que passa l'empresa Estat Espanyol de 26 milions de treballadors té pèrdues i li cal endeutar-se més i més, demanant el diner a Alemanya i Xina entre altres. Però quan més s'endeuta més difícil li és tornar els venciments del deute, i la bola es fa més grossa. Els efectes d'això a curt termini és que les empreses més empenyorades peten, els bancs més empenyorats també, i tot això s'ho menja el sector públic, que també s'infla més i més de deute.

Clar, al final arriba l'últimàtum dels mercats del deute que li diuen al govern espanyol que així no es pot continuar (i que hauran de tancar l'eixeta) perquè ens tornarem uns morosos del deute (deurem el retorn del deute) de tan gran que l'estem fent i de tants riscos que està contraient el govern amb la seva política econòmica (un sector públic que no es podrà financiar si es segueix així durant uns pocs mesos mes). PD: el nostre PIB o GDP és de 1.000.000.000.000 d'euros aprox.

En aquest moment històric que vivim, rescato un post del Juancarlosb de fa un any i mig on explicava la teoria del debt-deflation, potser així entenguem millor perquè Espanya es troba en una situació de precol·lapse.

Primer poso un dels seus darrers posts, on explica que la situació actual amb els CDS enfilant-se és el preludi del col·lapse. El segon és on s'explica en què consisteix aquest col·lapse.

4-03-10 14h40 http://www.burbuja.info/inmobiliaria/2447791-post5999.html

Me gustaría recalcar, aunque ya se ha dicho varias veces algo muy importante.

La demanda no se está sosteniendo sólo por los préstamos del BCE ni por la deuda pública.

A raíz de un post en el que respondía  a un "broker" que se enfadó cuando califiqué la bolsa como un timo...

Tal vez para ti no sea un timo, pero lo es para la mayor parte de la gente que invierte en bolsa. De hecho buena parte de la gente que lo hace no es ni consciente que lo hace (planes de pensiones, fondos, productos "garantizados" de los bancos, etc.).

Yo siempre he defendido que la bolsa debería servir solo como primigéniamente se concibió (supongo), es decir, como una manera de obtener liquided por parte del sector productivo a cambio de compartir la titularidad del capital/activos de una empresa. Y punto.

En el caso ya menos benévolo de dar cancha a la actividad especuladora (de nulo valor social, cuando no de claras contrapartidas negativas en forma de derivación de recursos financieros a actividades no "productivas"), ésta debería circunscribirse a gente como tu. Pero en ningún caso hacer apología de la bolsa en el pueblo llano (como se hace cuando se le da coba a la bolsa desde los telediarios, etc. etc.).

L'altre dia van emetre als programa Singulars de Jaume Barberà, al canal 33, una entrevista amb Ricard Vergés. 

Ricard Vergés és un catedràtic d'economia, responsable de les estadístiques immobiliàries a l'Institut Nacional d'Estadística.

Fins ara Ricard Vergés era conegut per Internet, perquè els mitjans de desinformació de masses el silenciaven. Però, per mediació de burbuja.info, per fi el podem veure a un canal de televisió (malgrat que potser ja és massa tard, com sempre).

Aquí teniu els 5 videos:

 Us passo una taula on podreu veure el risc d'inversió que tenen les entitats finaceres de l'Estat espanyol:

• Hi ha dues entitats que fan mala pinta...
• Entendreu ara perquè volen fusionar-se les entitats que tenen una qualificació per sota de A- (l'ordre, de millor a pitjor, seria: AAA, AA, AA-, A+, A, A-, BBB+, etc.) (en groc)
• La meitat de totes aquestes entitats estan en una progressió descendent en llur qualificació.

Us adjunto el millor article que he llegit en molt de temps:

La ópera Gotterdämmerung de Wagner es acerca del crepúsculo de los dioses paganos. El más potente de los dioses paganos de los últimos tiempos, el que ha guiado los destinos de la humanidad durante los últimos cuarenta años, es el de la Deuda Irredimible. Antes del 14 de agosto de 1971 las deudas eran obligaciones, y la palabra "bond" (que se puede traducir como cadena, del inglés al español) tenía el sentido de lo que literalmente significa: lo contrario de la libertad. El privilegio de emitir deuda tiene su correspondiente responsabilidad: la de reembolsar.

En ese fatídico día, todo cambió con una firma. El Presidente Nixon abrazó la espinosa teoría de Milton Friedman y declaró el irredimible dólar una Mónada, es decir, una cosa que existe en sí y por sí misma. De acuerdo con esta teoría, el gobierno tiene el poder de crear deuda inconvertible —la deuda que nunca necesita ser reembolsada y aún así no pierde su valor— con sujección únicamente a una "regla de cantidad"; por ejemplo, no debe ser aumentada en más de un 3% por año. Esta idea es tan ridículamente tonta que “sólo hombres muy versados la pudieron haber pensado”. Si el ladrón roba modestamente, entonces no será detectado. Nunca se les ocurrió a los profesores de Economía y a los periodistas financieros que modesto y ladrón son términos contradictorios. ¿Cómo llegaron a creer en una deuda inconvertible? La explicación muy probablemente se encuentre en el dicho de Schiller: "Toda persona, como individuo, es tolerablemente sensata y razonable. Pero como miembro de una multitud se convierte inmediatamente en un cabezota". Los profesores de economía y los periodistas financieros no son la excepción.

Aquesta és l'evolució del spread de Grècia:

Quan es supera el 300 s'entra en risc imminent de fallida.

Nota: El spread dels Credit Default Swaps (CDS) grecs respecte a l'alemany és una forma de mesurar el risc d'impagament i reflecteix en pb (punts bàsics o 0,01% d' interès). Els CDS són assegurances d'impagament que garantitzen el cobrament del capital assegurat en cas de fallida de l'emissor del deute.

És interessant observar com en només un parell de mesos el país ha passat d'estar en una situació semblant a la que està Espanya actualment a fer fallida i necessitar un rescat.

I mIra avui quina és l'evolució des spread del banc més important de Grècia, el Banc Nacional de Grècia:

Una altra cosa curiosa és veure com 300 marca una parada psicològica que la realitat objectiva no deixa que es mantingui.